Del batxillerat a la universitat: el testimoni de la Marta

"Aquelles persones que em van dir que mai arribaria on estic ara, de bon tros que s’equivocaven."

Fa poc més d’una setmana estava al teatre l’Atlàntida de Vic, en una sala plena de persones amb les que he compartit molts moments durant quatre anys. La meva família, amics, professors... Tots expectants perquè el gran moment havia arribat: el dia de la graduació. Tot i les dificultats i la incredulitat d’alguns, per fi deixava de ser alumna i passava a ser Graduada en Publicitat i Relacions Públiques. Però, crec que primer us he de posar una mica en situació, no?

Lleida, Aula A, 2n de Batxillerat. La veritat que mai hagués pensat que 2n de batxillerat em costaria tant; sempre havia estat una alumna de bones notes però suposo que la pressió i no fer del tot allò que m’agradava influïa els meus resultats. La selectivitat estava molt a prop, jo tenia al davant tres recuperacions de batxillerat, i tot això amb el pronòstic que em feien els meus professors que la universitat estava molt més lluny del que a mi m’agradaria. Sempre havia somiat arribar-hi, fer allò que m’agradava i viure una nova etapa plena d’il·lusió. Als meus pares els van recomanar que busqués alguna alternativa, un CFGS o algun mòdul, però la veritat és que ells sabien que el meu objectiu era arribar a la universitat i em van recolzar fins l’últim dia. Contra tot pronòstic, vaig aprovar les tres recuperacions, i seguidament, la selectivitat. Aquells tres dies d’exàmens els vaig viure amb tranquil·litat, ja que, al cap i a la fi, eren uns exàmens més del que portava fent durant dos anys. No tenia la millor nota del món, però per mi era tot un premi: entraria a la universitat.

El món de la comunicació, sobretot el de la publicitat i les relacions públiques, sempre m’havia fascinat, així que havia de trobar un lloc que reunís tot allò que jo volia. La cerca d’universitat no va ser fàcil, ja que no vaig entrar a la que volia. Avui, però, quatre anys després, sé que el destí em va acabar portant al millor lloc on podria haver estudiat. La Universitat de Vic va aparèixer al meu camí per sorpresa, però la seva proximitat, familiaritat i bones instal·lacions, entre d’altres motius, han convertit aquests anys de grau en immillorables.

Al principi va ser difícil, no us mentiré, però gràcies a l’ajuda dels professors i dels propis companys, el primer any va passar volant. I què queda dir ara, setmanes després de graduar-me i lliurar el treball de final de grau? Aquelles persones que em van dir que mai arribaria on estic ara, de bon tros que s’equivocaven. Quan algú lluita pel que vol, res s’hi pot posar pel mig: només cal posar-hi ganes i confiar en un mateix.

- Marta Carrión