Del batxillerat a la universitat: el testimoni de la Ruth, estudiant de Periodisme!

"Brillar és l'objectiu que em proposo a partir d'ara"

"Més d’un dels que llavors no apostaven per mi, ara se'n faria creus del que he aconseguit amb les piles carregades."

Pocs mesos abans de graduar-nos ens esperem impacients, i ben mudats, als passadissos de la Universitat per immortalitzar una estampa que ens acompanyarà la resta de la nostra vida: la foto de l’orla. Havia somiat tantes vegades amb aquest moment que em semblava mentida estar-ho vivint en primícia. Aquell dia tots dúiem la camisa planxada i el millor somriure als llavis perquè la fotografia amb la toga i el birret sortís el millor possible. Però sobretot dúiem al cor el record dels que van començar amb nosaltres, però a qui la vida no va donar l'oportunitat d'acabar. Ara fa ja quatre anys ho veia molt lluny, això de ser periodista. Tenia la vocació, de fet, l’he tinguda sempre. Però no acabava de tenir la certesa que arribaria on he arribat. Mai he estat una estudiant excel·lent. Treballadora, però massa mandrosa. “La Ruth es distreu amb una mosca, s’ha de posar les piles”, deien sempre els professors als meus pares quan feia batxillerat. I quina raó tenien! Més d’un dels que llavors no apostaven per mi, ara se’n faria creus del que he aconseguit amb les piles carregades. El batxillerat és difícil, la selectivitat esgotadora, però mai no s’han de perdre els ànims davant d’això. La meva nota de tall no va ser prou alta per fer Periodisme a Barcelona, que era la meva il·lusió, i el destí em va dur fins a Vic. He de reconèixer que no em vaig prendre la notícia amb gaire entusiasme. M’havia d’allunyar dels meus i començar una nova vida sola. Però ara, desprès de quatre anys, no canviaria per res aquesta ciutat emboirada ni la gent amb qui he viscut i que m'emporto amb mi. El primer any va ser difícil: mai havia viscut fora de casa i tot eren despeses. A més, avui dia donen les beques amb comptagotes i, per desgràcia, jo no vaig tenir la sort de ser una de les afortunades. Però ara m’adono que la millor beca que he pogut rebre és la família que tinc. Jo he estat qui ha passat les hores davant dels llibres, però el títol és tant meu com seu. Sense el seu granet de sorra la UVic tindria una graduada en Periodisme menys. Ara que aquest trajecte ja està arribant al final és hora de plantejar-me quina serà la propera estació on hauré de baixar. Malauradament, al món laboral no hi ha lloc per a tots. De fet, ara mateix quasi no hi ha lloc per a ningú. Només aquells que brillin més que la resta tindran alguna oportunitat de sortir-se’n. O això ens diuen constantment. Per tant, aquest és l’objectiu que em proposo a partir d’ara: Brillar. O intentar-ho. Però per això encara he de treballar molt i, sobretot, formar-me. Tinc pensat fer tantes pràctiques com pugui per anar descobrint amb quin tipus de periodisme em sento més còmoda. Però, sobretot, cursar algun màster per complementar tots els coneixements que m’enduc de la UVic.

- Ruth Puig i Arnau